CAMINADA SITGES-MONTSERRAT

El passat cap de setmana L’Escola de Grallers va dur a terme la ja tradicional caminada Sitges-Montserrat. Aquest cop però amb una petita variació respecte les altres vegades. La caminada és va fer tota d’una tirada.

Pocs van ser els valents que s’hi van apuntar però el dissabte 15 a les quatre de la tarda, 4 grallers (Pérez, Quintana, Palma i Blai Jr.), 4 timbalers (Suri, Pere Salazar, Ivan Hernadez i Jose) i 1 aprenenta graller (Adrià Enriquez) ja estàvem preparats per sortir. La sortida va efectuar-se des de el local carrer de les Pruelles en pujada. El “xerpa” encarregat de guiar, l’expedició, l’amic Suri, va començar a un ritme fort creuant camins i vinyes direcció a Can Lloses (Sant Pere de Ribes). El primer èxit el vam assolir en arribar a dalt dels Masets, cim dur i conflictiu en altres expedicions. En unes quatre horetes ens vam plantar a Olesa de Bonesvalls o ens esperava un gran sopar al restaurant “el Celler”. Vam menjar molt bé i amb molt bona companyia però en preparar-nos per la sortida l’amic Pere
Salazar ens anuncià que causava baixa per culpa d’una antiga tendinitis. Desanimats per la noticia i amb la panxa plena ens va costar tornar a agafar el ritme però al cap d’una horeta ho vam aconseguir.
La foscor ja ens cobria i tot i que enguany teniem lluna, els núvols no ens la deixaven veure, així doncs ens va tocar treure llanternes i frontals i continuar camí endavant direcció a l’Ordal, vam passar-hi a prop i enseguida ens encaminarem direcció a Gelida on a abans d’arribar ens equiparem amb bandes i armilles reflectants i caminarem pel costat de la carretera fins la ciutat. (2:00-3:oo).
A Gelida petit descans, el Quintana i el Palma començaven a estar tocats, vam agafar forces begudes isotòniques, energètiques etc. i vinga a tornar-hi. I cap a Sant Salvador, creuarem les vies i direcció a Sant Esteve.
L’arribada a Sant Esteve es torna caòtica, el Pérez esta bé però a patit una “pajara” pel camí i diu que s’adorm. El Quintana esta llagat i va patint i el Palma no diu gran cosa però se’l veu cansat i va tancant el grup a distancia amb el Quintana.
El Pérez que és dels primers en arribar diu que no pot més i es planta i el Quintana i el Palma en veure-ho s’apunten a la retirada i aprofiten el cotxe que vindrà a buscar-lo.(4:00-5:00)
Els demés cansats i abatuts continuem direcció a Esparraguera, els mals i el cansament ja comencen a ser importants, però fem el cor fort i seguim. En Suri decideix passar per dins d’Esparreguera i fem unes avingudes llarguíssimes i en acabar-les resseguim un polígon que se’ns fa infinit, per acabar agafant el camí vell de Collbató. El silenci és fa evident degut al cansament escassament trencat per l’Adrià que m’avança cantant “Eye of the tiger”. Després d’un calvari de mal i d’agonia psicològica, per no arribar mai, fem un descans a l’entrada de Collbató.
Miro les cares i estan marcades pel cansament, però ja som al peu de la muntanya… Agafem aire i ens dirigim cap a esmorzar al Bar “Muntanya”. (8:00)
A mig esmorzar se’ns incorporen en Màrius la Marta Collado i recuperem el Pere que venen a fer l’ascensió.
Els que hem caminat tota la nit, baldats com estem ens decidim que no hi ha l’opció a abandonar, que pugem si o si. I així ens disposem a afrontar les dues últimes hores d’ascensió. Després d’haver esmorzat i descansat una horeta la pujada s’afronta bé i em ganes, comencem a un gran ritme i a cap de mitja horeta he de baixar perquè ja no puc més. El dolor intens torna a les cames i la fatiga acumulada passa factura.
El grup de nouvinguts pren la davantera juntament amb l’Adrià i els altres baixem el ritme, anar fent i sense atabalar-nos. En Suri ha decidit que pujarem per la banda de la cova, ningú no recordava el tram final d’esglaons amb pujada del final, però ja tot és igual. El Jose em deixa un basto per afrontar la meitat de la pujada i sort que sinó segur que no arribo. Arribem a dalt a les 11:15. Dinou hores més tard d’haver sortit arribavem a dalt el Monestir. Tots estavem contents. Jo particularment no sabia si riure o plorar i es qu
e tot et fa mal, físicament no et queden energies i et preguntes que m’ha portat a fer aquesta zambullada de caminar tota la nit? Però t’omple la satisfacció d’haver aconseguit repte personal. I si en el mateix moment d’haver acabat et dius a tu mateix que mai més. Avui ja ho veig amb uns altres ulls.
Gràcies a tots per fer possible aquest esbojarrat projecte, sobre tot al Suri, al Jose a l’Ivan i a l’Adrià que en els moments més durs hem fet pinya i hem pogut tirar endavant.
Categories: General

Comments are closed.